Il·lustració

Fa uns quants anys, quan estava estudiant la revolució francesa i vaig començar a llegir coses estil un món feliç, un dia la meva mare i jo vam anar a dinar a casa la meva padrina, a Igualada. També va venir un company de feina de la meva padrina i el meu pare; un home molt alt i molt interessant que havia viscut moltes coses i que segons el meu parer coneixia el funcionament de les coses i sabia el que era important i el que no.

Va arribar un moment del dinar en que vam començar a parlar de quan ells eren joves, i dels moviments juvenils i estudiantils que lluitaven per la llibertat d'expressió, per l'avort i per moltes coses més que a mi em semblaven molt significatives (de fet encara m'ho semblen). I de cop vaig adonar-me que jo, que sempre havia volgut ser un "lluitador" que combatis els mals de la societat no tenia a qui combatre; el mal dels joves del nostre temps era massa abstracte, no hi havia per on agafar-lo; no et pots manifestar contra el funcionament de la societat o contra el sistema en general. Ho vaig manifestar i l'home alt em va dir que de moment el que havia de fer era Il·lustrar-me (en aquell moment em vaig sentir molt orgullós de saber que volia dir aquella paraula) i jo m'ho vaig prendre molt seriosament, però després ho vaig oblidar, i no va ser fins ahir a la nit, en un local muntat per uns estudiants amb una cervesa a la ma i acompanyat de persones bastant més grans que jo, entre elles en Minchinela (home que em recorda molt a l'altre home alt) al que havia anat a escoltar, que vaig adonar-me que tots aquests blogs, L'Atenes de Pèricles, les llargues converses durant la nit parlant de política, actualitat, societat i inclús el fet d'estar allà en aquell precís moment, no eren altre cosa que dur a terme el que m'havia aconsellat l'home alt; m'estava il·lustrant, estava coneixent el món, i realment em va fer molta il·lusió pensar-ho.

Aquesta només és una reflexió que volia compartir.